El medi físic:
El Montseny, enlairat entre les planes del Vallès, Osona i la Selva, es presenta com un bloc muntanyós de perfil característic, altiu i visible des de molts indrets de Catalunya i conegut arreu per la bellesa dels seus paisatges. L’especial orografia del terreny, les diferències altitudinals i la distància del mar en una latitud típicament mediterrània condicionen una diversitat climàtica notable. A grans trets es pot dir que, a mesura que es guanya alçària, el clima passa de ser mediterrani a muntanyenc fred, amb diferents estadis intermedis que varien segons l’orientació dels vessants.
La vegetació:
Les diferències d’humitat i temperatura expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny. A manera d’estatges, i a mesura que es guanya alçària, es reprodueixen les formacions vegetals característiques de la Mediterrània a les parts baixes (alzinars, suredes i pinedes), de la muntanya mitjana plujosa més amunt (alzinar muntanyenc i rouredes), d’ambients centreeuropeus per sobre dels 1.000 m (fagedes i avetoses) i, fins i tot, d’ambients subalpins als cims (matollars i prats culminals).La confluència d’aquests factors en un relleu abrupte, solcat de torrents i cingleres, produeix una extraordinària varietat d’hàbitats. Diferents espècies relictes troben en el Montseny l’últim racó on establir-se, fet que confereix un alt valor ecològic a aquestes contrades, amb la presència de destacables endemismes.
La fauna:
El Montseny és un espai de refugi per a força espècies pròpies de contextos ambientals de més latitud (centreeuropees), que troben en el massís el límit meridional de la seva àrea de distribució a Catalunya. El caràcter boscós del Montseny determina en gran manera la fauna que l’habita. A l’alzinar es troben el senglar, la guineu, la geneta i la rata cellarda entre els mamífers més coneguts; l’astor, el gaig i el pit-roig entre els ocells més comuns, i diverses espècies d’amfibis, rèptils i peixos. L’espècie més singular del parc és el tritó del Montseny, descoberta fa pocs anys i l’únic vertebrat endèmic del massís.
L’ocupació humana i el patrimoni:
Les primeres proves de poblament al Montseny daten del paleolític, com ho testimonien diverses troballes a la riera de Breda, el Congost, el Brull, el Montseny i Sant Marçal. També hi ha megàlits de l’època neolítica a la serra de l’Arca i a les Pinedes, entre d’altres. En el període ibèric s’ocupen els voltants del massís i es comencen a ocupar de manera estable alguns turons on s’aixequen fortificacions com ara les muralles del turó del Montgròs, al municipi del Brull, i els diferents assentaments fortificats: Montclús a Sant Esteve de Palautordera, Can Flequer a Samalús i la torre de la Mora a Sant Feliu de Buixalleu.
Del període romà daten construccions com ara la vil·la romana de Can Tarrés (la Garriga) i d’altres a les planes veïnes tot seguint la Via Augusta i la Via Ausa. No és fins a l’edat mitjana que es generalitzen els establiments interiors de manera dispersa i s’intensifica l’explotació dels recursos naturals. D’aquest període daten bona part de les masies existents. Aquest procés assoleix la seva màxima esplendor al segle XIX, moment a partir del qual s’inicia un lent despoblament. Actualment, la regressió de les activitats agrícoles, forestals i ramaderes ha produït un canvi de les economies familiars. Altres activitats, fonamentalment de serveis, com ara el turisme rural, la restauració i l’hostaleria, complementen les rendes familiars i conviuen amb l’extensa cultura pagesa de la zona. L’edat mitjana està molt ben representada amb mostres romàniques de l’arquitectura religiosa amb més d’una dotzena de petits temples de muntanya. Cal destacar l’església amb pintures preromàniques de Sant Pere Desplà (Arbúcies), i també les esglésies parroquials de Montseny i el Brull, o les de la Mora, Sant Marçal, Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Martí de Montseny, Aiguafreda de Dalt i Sant Cristòfol de Cerdans. També són prou importants les restes d’edificacions de caràcter militar, com ara els castells de Montsoriu (l’exemple més important d’arquitectura militar gòtica del país, segles X-XIV), de Montclús, de Fluvià, del Brull i de Cruïlles, i els masos fortificats del Bellver i la Sala. Hi ha també conjunts com ara el de Tagamanent, amb construccions dels períodes romànic i gòtic, i el de Sant Segimon, important ermitori del segle XVII.